Travesera Integral Picos de Europa

Coneguda popularment com “La Travesera“, aquesta cursa es disputa en terres Asturianes recorrent al llarg de 74km els 3 massissos que formen els Picos de Europa: Cornión, Urrieles i Andara.

Amb sortida a Covadonga i arribada a Arenas de Cabrales, es presenta com un repte molt atractiu alhora que duríssim per una zona totalment desconeguda per mi i que per fi he pogut disfrutar aprofitant aquest cap de setmana llarg de St. Joan.

Buscant referències de la cursa en qüestió els dies previs sempre es destaca que és molt tècnica, amb passos complicats, poc corrible…i analitzat el perfil i el desnivell, +6500m, de seguida s’intueix que de fàcil no en té res, però penso que ara ja porto unes quantes curses a sobre i no m’espanto pas del que trobaré, recordo l’Ultra d’Andorra de l’any passat i penso que pot ser una bona referència, pel terreny, per les sensacions, per la manera com gestionar la cursa, per tot plegat en fi.

Xerrant amb l’amo dels apartaments on ens allotgem de seguida s’afanya a dir: “Uuyy, la Travesera, eso es muy duro!! La más dura!!” Penso que com no té més curses per comparar potser exagera una mica.

A la recollida de dorsals conversant amb un noi cordobès que la va fer l’any passat també diu que és duríssima, que va perdre no se quantes ungles, que si hi ha cordes fixes en un coll, que si la neu…però ell està allà repetint, deu ser que tant mal sabor de boca no té o som massoques o estem grillats per fer tot això que tant ens agrada.

La mosca se’m puja al nas quan un altre noi que s’allotja als apartaments, l’Ángel de Valladolid, també m’explica lo “bo” de la cursa…

- La has hecho? (ell)

- No (jo)

- Conoces la zona?

- No

- Ufff pues ya veràs!! Es lo más duro que he hecho, el desnivel es brutal y mañana hará mucho calor. Hay que reservar mucho. La gente cae como moscas…

I em va posant en situació, bé de fet em va acollonint per moments, però segueixo pensant “vaaaa, no serà per tant, ja veuràs com no pot haver res que no hagis passat abans ja”.

El plantejament és començar molt lent, fins a Caín almenys, contant entre 5 i 6km per hora, fer la pujada llarga amb forces però regulant i després apretar si es pot fins a l’arribada. Això és la teoria, a la pràctica tot canvia moltes vegades.

Abans de sortir ens fan un breu briefing repassant el recorregut i en quines condicions ho trobarem, molta calor i menys neu que l’any passat pel que alguna baixada serà més difícil pel pedregar. Ens obliguen a portar malles pirates a la motxilla i autoritzen a córrer amb pantalons curts per la meteo que trobarem, es veu que l’any passat hi va haver una mica de merder per això i obligaven a tothom a anar amb malla llarga.

Ambient nerviós a la sortida, la gent té ganes de començar a trescar i a les 00:00 ens deixen lliures! El primer kilòmetre és per carretera i intento agafar posicions abans d’enfilar un corriol estret a l’esquerra que puja fent ziga zagues. Deu ni do com s’ha començat…el ritme no és lent ni conservador que diguem.

El grup es va estirant poc a poc formant una corrua de llums que sembla infinita per la cua fins a trencar-se, formant grupets. Per davant es veu el cap de cursa de 3 corredors que s’allunya i per darrera ens hem quedat un parell de grups de 10 corredors cada un que ens seguim d’aprop. Jo estic en el segon i vaig fent al meu ritme mentre el camí puja per terreny de praderia fins que em trobo que puc enllaçar amb el de davant on hi ha el noi cordobès.

De sobte ens trobem amb un paio que s’ha quedat amb el peu clavat en 2 pams de fang i entre dos corredors l’ajuden a sortir, ostres si és en Salvador Calvo, “Què fa aquí?” penso, si hauria d’estar en el cap de cursa.

Aquí hi ha una mica de desvandada i em deixo endur per les bones sensacions fins que em trobo tirant a la pujada i posant-me el 4rt. Uuupps! Si havia de començar conservador, això em fa mala espina però que haig de fer ara…doncs segueixo i ja veurem que passa. De fet el grupet ve tot seguit darrera.

A la Vega de Enol (km11,5) hi ha avituallament i faig una parada ràpida, tot i que hi ha alguns que ni paren, no ho entenc, si fins a Caín no hi ha un altre avituallament. Els torno a enganxar en el tram de pista i començo a pujar al Jou Santu altre vegada 4rt.

Però aquesta pujada ja és una mica més seria i començo a notar que l’inici eufòric que he tingut em passarà factura. Males sensacions que van en augment i abans de coronar em passa el Salva i l’Imanol Alesón (acabarien 2on i 3er). Em trobo pitjor per moments, els muscles responen bé, és l’estomac i el cap que està una mica marejat, penso que haig d’arribar adalt com pugui i intentar recuperar-me a la baixada. Que il.lús!

El que hi ha fins a Caín no és una baixada, és una caiguda lliure, unes poques llumetes al fons de la vall ens marquen on és el poble, el veig llunyíssim i el camí baixa endimoniat directe cap aquelles llums.

És una baixada frustrant, vaig per terra no se quantes vegades, els peus estan patosos colpejant l’herba a mitja alçada i les pedres, el frontal sembla que s’arrugui davant de tanta foscor i que no il.lumini prou. Un parell de trams delicats amb gent de l’organització avisen que “No se puede caer”, una caiguda aquí seria fatal, prefereixo no mirar gaire el buit negre i passar concentrat.

En plena baixada em passen 3 corredors de la zona, com ajuda el conèixer el camí a més d’estar habituat a moure’s per aquest terreny tant particular. Ara començo a prendre consciència que aquestes muntanyes són diferents, però encara em quedaran unes quantes lliçons accelerades per completar el “màster”.

A les 4:20 arribo a Caín, avituallament per omplir el camel i arriba el Gaizka Itza (al podi en més d’una Travesera i seleccionador vasc de curses) junt amb un altre corredor. Comenta que van 15′ per sota del temps de l’any passat, que la gent ha sortit volant. Jo també vaig almenys 50′ per sota del que comptava fer…i així estic, fet pols!

I ara queda una pujada bestial, la de Dobresengos fins a la Horcada de Caín, són 2000m de desnivell que es salven en 8,5km. Com trobo a faltar els pals, perquè els he deixat a última hora a l’apartament, em pregunto.

Segueixo amb les males sensacions i en algun moment amb ganes de treure. Em passen corredors mentre jo només faig que restar metres, els que queden per arribar adalt, que sembla que no s’acaba mai. A mitja pujada es fa de dia, val la pena aprofitar per mirar enrera, observar d’on venim i contemplar les impressionants parets que ens envolten. En plena ascensió hi ha moments de crisis, que venen els mals pensaments de plegar, no hem fet ni la meitat de recorregut i estic fatal, no podré acabar, ara de dia farà calor i encara serà més dur…però que carai, no he fet 800km en cotxe per plegar a mitja cursa i no estic pas lesionat, ni que sigui arrosegant acabo!!

Corono la Horcada de Caín amb un parell de corredors locals, coneixedors de la Travesera i de la zona per suposat, que encara em dónen més info de la cursa, a destacar: que l’any passat dels 20 primers en aquest punt van punxar 8 que no van poder acabar (espero no ser d’aquests 8 ) i que al Refugi d’Urriellu hi ha sandwichs de pernil, això és el que necessito ara mateix, menjar algo sòlid.

Al refugi m’assec, menjo bé, omplo el camel…i contemplo la magnífica vista del Picu Urriellu (altrament anomenat Naranjo de Bulnes). M’ho prenc amb calma i arriba l’Adolf Aguiló, un altre català que està assaborint-patint la duresa dels Picos. Surto darrera seu de l’avituallament mentre truco a l’Eva per confirmar-li que arribaré sobre l’hora prevista a Sotres i que si us plau em porti els pals, almenys els podré fer servir per pujar a Judiellu, ja l’aviso que no vaig bé i m’encoratja amb els seus ànims.

Pujant a Collada Bonita (2382m) necessito agafar-me fort dels genolls, fent palanca per superar els 500m desnivell en un pendent considerable i amb un tram final de grava que s’enfonsa sota els peus. Sort que l’organització ha posat una corda fixa que es prolonga per l’altre vessant del coll i que ajuda també amb el descens, una desgrimpada que seria bastant més complicada sense la corda.

Ara és tot baixada fins a les Vegas de Sotres i sembla que recupero les bones sensacions, baixem a bon ritme amb l’Adolf i un corredor asturià.

Arribo a l’avituallament sobre les 10:15, on m’espera l’Eva que em dóna els pals, m’he recuperat una mica però vaig just de forces, encara queda una pujada forta i faltaran 22 kms per arribar encara, que lents que passen els kms aquí!!

Al briefing ens van dir que quan afrontéssim la pujada a Jidiellu (1100m de desnivell) millor no miréssim adalt per no desanimar-nos, però com que falta que et prohibeixin una cosa per fer-la, és just el primer que faig quan em poso als peus de la canal. Mare meva, fins allà haig de pujar i amb la calor que cau. “Coup de fuet” i cap amunt!!

Haig de parar en més d’una ocasió a agafar aire i seguir, el noi asturià està igual…quan jo paro ell també, anem tots amb les forces justes, alguns fins i tot les han acabat ja i pleguen.

Quasi bé arribant al Collado Valldominguero agafo al Gaizka, els dos ens aturem a beure aigua, no contava que hi hagués avituallament aquí però es veu que l’organització sempre posa aigua si pot tot i no marcar-lo al reglament.

Per fi un descens que es pot córrer bastant bé i seguit! Recupero bones sensacions altra vegada, llençant-me el que em permeten les cames fins a Jitu Escarandi. Passem per una zona que sembla un paratge lunar, el terreny està ple de forats, avencs i coves, quins capritxs de la natura.

A Escarandi un senyor de l’organització em diu que ja està això, que una pujadeta suau i camins per “pastos de hierba” i un “trocito de calzada romana”, naaaaada, todo fàcil! Bé, això era cert a mitges: la pujadeta realment és la més suau del recorregut, només 200m, però els prats d’herba com una alfombra no eren tant, però clar, comparats amb els pedregars que portavem passats allò era glòria, això si.

El tram final de calçada romana si que és matador, ja n’havia sentit a parlar el dia previ a la cursa i al principi de córrer per ella pensava que no n’hi havia per tant, devia baixar a 5′/km o per sota, als primers kilometres bé però poc a poc les pedres arrodonides semblen agulles que cremen als peus i es coverteix en un camí duríssim que no s’acaba mai, fent ziga zagues interminables fins a desembocar a l’asfalt…símbol inequivoc de que això s’acaba.

Ha costat però he pogut acabar, en 14h46′ i entrant el 17è, i contentíssim per aquest doctorat accelerat que he fet de Picos de Europa. Aquí l’experiència és un grau i es nota, el mateix Txus Romón (el guanyador) va haver d’abandonar l’any passat a Jidiellu, no son unes muntanyes gens menyspreables, el terreny està molt “trencat” per dir-ho d’alguna manera, els pendents són increïbles, en alguns casos verticals i els camins moltes vegades van per la directa.

És una cursa amb poc ressò a nivell nacional però amb molta tradició i anomenada a la zona, està ple de corredors asturians, càntabres, bascos i castellano-lleonesos. I tota la gent de la zona de Cabrales es volca amb la cursa, se’ls hi nota que estàn orgullosos de que es faci una cursa així al parc, almenys amb la gent que vaig parlar.

Es respira un ambient familiar, en l’organització i els corredors perquè molts es coneixen ja sigui perquè són de la zona o de repetir any rera any, però aquest ambient familiar no treu que estigui molt ben organitzada, el marcatge és excel.lent amb banderoles, cintes i leds intermitents i amb voluntaris al llarg de tota la  muntanya, sobretot en els punts que poden ser perillosos, que en són uns quants.

No hi ha excessius avituallaments, 5 repartits en els 74 kms, o sigui que és una cursa semi-autosuficient, però els voluntaris dels avituallaments super amables, estaven molt pendents perquè omplíssim aigua i ho feien ells mateixos, un 10.

El diumenge hi ha l’entrega de premis i la “espicha”, un pica-pica a peu dret amb productes tìpics per tots els corredors i acompanyants prèvia compra de tiquet. Em sembla que amb aquest tiveri vaig recuperar els kgs perduts a la cursa, formatge, xoricets a la sidra, empanadilla, lacón, sidra, vi…i tot per repetir el que es volgués. Un altre 10!! jeje

Això si, van amb la calma…els horaris, la puntualitat i la coordinació en segons quins moments no era el seu fort, semblava que imrpovisessin l’entrega de dorsals o l’entrega de premis, però també li dóna un encant a segons quines curses, se’ls hi perdona totalment.

Si després de llegir aquest totxo encara us queden ganes de més us recomano la crònica del guanyador, Txus Romón, que va acabar en 12h03′ i ha establert nou rècord a la prova. Val la pena, click aquí.

El mateix Romón va declarar “No hay duda, con estos desniveles, es la prueba más dura del planeta y es un orgullo  poder ganarla”. Salva Calvo, segon classificat per la seva banda afegia “He corrido carreras en todo el mundo y esta es la más dura”.

Tothom coincidia que aquesta edició ha estat la de més nivell de participants, amb un inici rapidíssim i una lluita aferrissada per les primeres posicions. Queda reflexat també si prenem com a referència el meu temps de 14h46′, l’any passat hagués fet el 8è. També cal dir que van sortir 254 corredors i van aconseguir arribar a meta 120, menys del 50%.

Fotos de JANO JUNQUERA