Quan vam arribar al Pas de la Casa ja havia passat el primer, Miguel Ángel Heras, un “extraterrestre” que està fent una temporada sensacional. Vam desfer el camí per on venien els corredors per anar-los trobant i de pas aprofitar per fer un entrenament en alçada per allà.

Vam acabar seguint fins al Refugi de l’Illa on passaven conjuntament els de la Ronda, l’ultra Mític i l’Iniciàtic i vam seguir cap a la Collada de Pessons i baixant fins a Bordes d’Envalira. Al final ens van sortir uns 25km donant voltes per aquelles muntanyes.

S’ha de dir que val la pena veure una prova així des de fora, quan estem corrent ens trobem malament, patim…però no som conscients com es transmet això de cara a l’exterior i això és el que vam poder copsar: cares desencaixades, ulls perduts, paraules lentes…Ara entenc el patiment que tenen moltes vegades els que ens segueixen quan ens veuen fer aquestes bogeries.

Algunes fotos que vaig fer als corredors (click a la imatge per veure-les):

click a la imatge per veure la galeria completa

Vam vivaquejar el divendres, com marca la tradició, per poder sortir ben aviat al dissabte, a les 6:00 ja estavem sortint de la presa de Cavallers i pujant pel Barranc de Comalesbianes.

Vistes pujant el Barranc de Comalesbienes

Vam fer primer el cim de Comalesbienes (2993m) i tot seguit la Punta Alta (3014m) que està a tocar. La baixada la vam fer per una canal una mica descomposta al principi fins a trobar la Vall de Collieto, preciosa per cert.

Estany de Comalesbienes

Vam passar pel Refugi Ventosa i Calvell direcció al següent objectiu, el Montardo (2833m) i cim més elevat de la Vall d’Aran.

Des del pic de Comalesbienes (2993m)

Tot i que anàvem justos de temps per ser a dinar (no perdonem un bon àpat després d’aquests entrenos) vam fer cim, i quasi sense temps per disfrutar de les magnífiques vistes ja estavem fent el llarg descens fins al cotxe, a l’embassament de Cavallers.

Mirant enrera camí del Montardo

La volta va ser genial, 25km i +2200m de desnivell, amb un sol espatarrant   gaudint en tot moment, sobretot amb el troç de carn de bou del dinar…no tinc ni idea del que devia pesar allò, però no en va quedar ni mica!!

L’anècdota del dia va ser l’estrena en muntanya d’un dels companys, “asfaltero” total, i que va acabar una mica perjudicat el pobre: canyell inflat, llagues i lipotimia inclosa. Pobre! Però es va portar com un campió…esperem que torni a la pròxima.

Amb sortida a Covadonga i arribada a Arenas de Cabrales, es presenta com un repte molt atractiu alhora que duríssim per una zona totalment desconeguda per mi i que per fi he pogut disfrutar aprofitant aquest cap de setmana llarg de St. Joan.

Buscant referències de la cursa en qüestió els dies previs sempre es destaca que és molt tècnica, amb passos complicats, poc corrible…i analitzat el perfil i el desnivell, +6500m, de seguida s’intueix que de fàcil no en té res, però penso que ara ja porto unes quantes curses a sobre i no m’espanto pas del que trobaré, recordo l’Ultra d’Andorra de l’any passat i penso que pot ser una bona referència, pel terreny, per les sensacions, per la manera com gestionar la cursa, per tot plegat en fi.

Xerrant amb l’amo dels apartaments on ens allotgem de seguida s’afanya a dir: “Uuyy, la Travesera, eso es muy duro!! La más dura!!” Penso que com no té més curses per comparar potser exagera una mica.

A la recollida de dorsals conversant amb un noi cordobès que la va fer l’any passat també diu que és duríssima, que va perdre no se quantes ungles, que si hi ha cordes fixes en un coll, que si la neu…però ell està allà repetint, deu ser que tant mal sabor de boca no té o som massoques o estem grillats per fer tot això que tant ens agrada.

La mosca se’m puja al nas quan un altre noi que s’allotja als apartaments, l’Ángel de Valladolid, també m’explica lo “bo” de la cursa…

- La has hecho? (ell)

- No (jo)

- Conoces la zona?

- No

- Ufff pues ya veràs!! Es lo más duro que he hecho, el desnivel es brutal y mañana hará mucho calor. Hay que reservar mucho. La gente cae como moscas…

I em va posant en situació, bé de fet em va acollonint per moments, però segueixo pensant “vaaaa, no serà per tant, ja veuràs com no pot haver res que no hagis passat abans ja”.

El plantejament és començar molt lent, fins a Caín almenys, contant entre 5 i 6km per hora, fer la pujada llarga amb forces però regulant i després apretar si es pot fins a l’arribada. Això és la teoria, a la pràctica tot canvia moltes vegades.

Abans de sortir ens fan un breu briefing repassant el recorregut i en quines condicions ho trobarem, molta calor i menys neu que l’any passat pel que alguna baixada serà més difícil pel pedregar. Ens obliguen a portar malles pirates a la motxilla i autoritzen a córrer amb pantalons curts per la meteo que trobarem, es veu que l’any passat hi va haver una mica de merder per això i obligaven a tothom a anar amb malla llarga.

Ambient nerviós a la sortida, la gent té ganes de començar a trescar i a les 00:00 ens deixen lliures! El primer kilòmetre és per carretera i intento agafar posicions abans d’enfilar un corriol estret a l’esquerra que puja fent ziga zagues. Deu ni do com s’ha començat…el ritme no és lent ni conservador que diguem.

El grup es va estirant poc a poc formant una corrua de llums que sembla infinita per la cua fins a trencar-se, formant grupets. Per davant es veu el cap de cursa de 3 corredors que s’allunya i per darrera ens hem quedat un parell de grups de 10 corredors cada un que ens seguim d’aprop. Jo estic en el segon i vaig fent al meu ritme mentre el camí puja per terreny de praderia fins que em trobo que puc enllaçar amb el de davant on hi ha el noi cordobès.

De sobte ens trobem amb un paio que s’ha quedat amb el peu clavat en 2 pams de fang i entre dos corredors l’ajuden a sortir, ostres si és en Salvador Calvo, “Què fa aquí?” penso, si hauria d’estar en el cap de cursa.

Aquí hi ha una mica de desvandada i em deixo endur per les bones sensacions fins que em trobo tirant a la pujada i posant-me el 4rt. Uuupps! Si havia de començar conservador, això em fa mala espina però que haig de fer ara…doncs segueixo i ja veurem que passa. De fet el grupet ve tot seguit darrera.

A la Vega de Enol (km11,5) hi ha avituallament i faig una parada ràpida, tot i que hi ha alguns que ni paren, no ho entenc, si fins a Caín no hi ha un altre avituallament. Els torno a enganxar en el tram de pista i començo a pujar al Jou Santu altre vegada 4rt.

Però aquesta pujada ja és una mica més seria i començo a notar que l’inici eufòric que he tingut em passarà factura. Males sensacions que van en augment i abans de coronar em passa el Salva i l’Imanol Alesón (acabarien 2on i 3er). Em trobo pitjor per moments, els muscles responen bé, és l’estomac i el cap que està una mica marejat, penso que haig d’arribar adalt com pugui i intentar recuperar-me a la baixada. Que il.lús!

El que hi ha fins a Caín no és una baixada, és una caiguda lliure, unes poques llumetes al fons de la vall ens marquen on és el poble, el veig llunyíssim i el camí baixa endimoniat directe cap aquelles llums.

És una baixada frustrant, vaig per terra no se quantes vegades, els peus estan patosos colpejant l’herba a mitja alçada i les pedres, el frontal sembla que s’arrugui davant de tanta foscor i que no il.lumini prou. Un parell de trams delicats amb gent de l’organització avisen que “No se puede caer”, una caiguda aquí seria fatal, prefereixo no mirar gaire el buit negre i passar concentrat.

En plena baixada em passen 3 corredors de la zona, com ajuda el conèixer el camí a més d’estar habituat a moure’s per aquest terreny tant particular. Ara començo a prendre consciència que aquestes muntanyes són diferents, però encara em quedaran unes quantes lliçons accelerades per completar el “màster”.

A les 4:20 arribo a Caín, avituallament per omplir el camel i arriba el Gaizka Itza (al podi en més d’una Travesera i seleccionador vasc de curses) junt amb un altre corredor. Comenta que van 15′ per sota del temps de l’any passat, que la gent ha sortit volant. Jo també vaig almenys 50′ per sota del que comptava fer…i així estic, fet pols!

I ara queda una pujada bestial, la de Dobresengos fins a la Horcada de Caín, són 2000m de desnivell que es salven en 8,5km. Com trobo a faltar els pals, perquè els he deixat a última hora a l’apartament, em pregunto.

Segueixo amb les males sensacions i en algun moment amb ganes de treure. Em passen corredors mentre jo només faig que restar metres, els que queden per arribar adalt, que sembla que no s’acaba mai. A mitja pujada es fa de dia, val la pena aprofitar per mirar enrera, observar d’on venim i contemplar les impressionants parets que ens envolten. En plena ascensió hi ha moments de crisis, que venen els mals pensaments de plegar, no hem fet ni la meitat de recorregut i estic fatal, no podré acabar, ara de dia farà calor i encara serà més dur…però que carai, no he fet 800km en cotxe per plegar a mitja cursa i no estic pas lesionat, ni que sigui arrosegant acabo!!

Corono la Horcada de Caín amb un parell de corredors locals, coneixedors de la Travesera i de la zona per suposat, que encara em dónen més info de la cursa, a destacar: que l’any passat dels 20 primers en aquest punt van punxar 8 que no van poder acabar (espero no ser d’aquests 8 ) i que al Refugi d’Urriellu hi ha sandwichs de pernil, això és el que necessito ara mateix, menjar algo sòlid.

Al refugi m’assec, menjo bé, omplo el camel…i contemplo la magnífica vista del Picu Urriellu (altrament anomenat Naranjo de Bulnes). M’ho prenc amb calma i arriba l’Adolf Aguiló, un altre català que està assaborint-patint la duresa dels Picos. Surto darrera seu de l’avituallament mentre truco a l’Eva per confirmar-li que arribaré sobre l’hora prevista a Sotres i que si us plau em porti els pals, almenys els podré fer servir per pujar a Judiellu, ja l’aviso que no vaig bé i m’encoratja amb els seus ànims.

Pujant a Collada Bonita (2382m) necessito agafar-me fort dels genolls, fent palanca per superar els 500m desnivell en un pendent considerable i amb un tram final de grava que s’enfonsa sota els peus. Sort que l’organització ha posat una corda fixa que es prolonga per l’altre vessant del coll i que ajuda també amb el descens, una desgrimpada que seria bastant més complicada sense la corda.

Ara és tot baixada fins a les Vegas de Sotres i sembla que recupero les bones sensacions, baixem a bon ritme amb l’Adolf i un corredor asturià.

Arribo a l’avituallament sobre les 10:15, on m’espera l’Eva que em dóna els pals, m’he recuperat una mica però vaig just de forces, encara queda una pujada forta i faltaran 22 kms per arribar encara, que lents que passen els kms aquí!!

Al briefing ens van dir que quan afrontéssim la pujada a Jidiellu (1100m de desnivell) millor no miréssim adalt per no desanimar-nos, però com que falta que et prohibeixin una cosa per fer-la, és just el primer que faig quan em poso als peus de la canal. Mare meva, fins allà haig de pujar i amb la calor que cau. “Coup de fuet” i cap amunt!!

Haig de parar en més d’una ocasió a agafar aire i seguir, el noi asturià està igual…quan jo paro ell també, anem tots amb les forces justes, alguns fins i tot les han acabat ja i pleguen.

Quasi bé arribant al Collado Valldominguero agafo al Gaizka, els dos ens aturem a beure aigua, no contava que hi hagués avituallament aquí però es veu que l’organització sempre posa aigua si pot tot i no marcar-lo al reglament.

Per fi un descens que es pot córrer bastant bé i seguit! Recupero bones sensacions altra vegada, llençant-me el que em permeten les cames fins a Jitu Escarandi. Passem per una zona que sembla un paratge lunar, el terreny està ple de forats, avencs i coves, quins capritxs de la natura.

A Escarandi un senyor de l’organització em diu que ja està això, que una pujadeta suau i camins per “pastos de hierba” i un “trocito de calzada romana”, naaaaada, todo fàcil! Bé, això era cert a mitges: la pujadeta realment és la més suau del recorregut, només 200m, però els prats d’herba com una alfombra no eren tant, però clar, comparats amb els pedregars que portavem passats allò era glòria, això si.

El tram final de calçada romana si que és matador, ja n’havia sentit a parlar el dia previ a la cursa i al principi de córrer per ella pensava que no n’hi havia per tant, devia baixar a 5′/km o per sota, als primers kilometres bé però poc a poc les pedres arrodonides semblen agulles que cremen als peus i es coverteix en un camí duríssim que no s’acaba mai, fent ziga zagues interminables fins a desembocar a l’asfalt…símbol inequivoc de que això s’acaba.

Ha costat però he pogut acabar, en 14h46′ i entrant el 17è, i contentíssim per aquest doctorat accelerat que he fet de Picos de Europa. Aquí l’experiència és un grau i es nota, el mateix Txus Romón (el guanyador) va haver d’abandonar l’any passat a Jidiellu, no son unes muntanyes gens menyspreables, el terreny està molt “trencat” per dir-ho d’alguna manera, els pendents són increïbles, en alguns casos verticals i els camins moltes vegades van per la directa.

És una cursa amb poc ressò a nivell nacional però amb molta tradició i anomenada a la zona, està ple de corredors asturians, càntabres, bascos i castellano-lleonesos. I tota la gent de la zona de Cabrales es volca amb la cursa, se’ls hi nota que estàn orgullosos de que es faci una cursa així al parc, almenys amb la gent que vaig parlar.

Es respira un ambient familiar, en l’organització i els corredors perquè molts es coneixen ja sigui perquè són de la zona o de repetir any rera any, però aquest ambient familiar no treu que estigui molt ben organitzada, el marcatge és excel.lent amb banderoles, cintes i leds intermitents i amb voluntaris al llarg de tota la  muntanya, sobretot en els punts que poden ser perillosos, que en són uns quants.

No hi ha excessius avituallaments, 5 repartits en els 74 kms, o sigui que és una cursa semi-autosuficient, però els voluntaris dels avituallaments super amables, estaven molt pendents perquè omplíssim aigua i ho feien ells mateixos, un 10.

El diumenge hi ha l’entrega de premis i la “espicha”, un pica-pica a peu dret amb productes tìpics per tots els corredors i acompanyants prèvia compra de tiquet. Em sembla que amb aquest tiveri vaig recuperar els kgs perduts a la cursa, formatge, xoricets a la sidra, empanadilla, lacón, sidra, vi…i tot per repetir el que es volgués. Un altre 10!! jeje

Això si, van amb la calma…els horaris, la puntualitat i la coordinació en segons quins moments no era el seu fort, semblava que imrpovisessin l’entrega de dorsals o l’entrega de premis, però també li dóna un encant a segons quines curses, se’ls hi perdona totalment.

Si després de llegir aquest totxo encara us queden ganes de més us recomano la crònica del guanyador, Txus Romón, que va acabar en 12h03′ i ha establert nou rècord a la prova. Val la pena, click aquí.

El mateix Romón va declarar “No hay duda, con estos desniveles, es la prueba más dura del planeta y es un orgullo  poder ganarla”. Salva Calvo, segon classificat per la seva banda afegia “He corrido carreras en todo el mundo y esta es la más dura”.

Tothom coincidia que aquesta edició ha estat la de més nivell de participants, amb un inici rapidíssim i una lluita aferrissada per les primeres posicions. Queda reflexat també si prenem com a referència el meu temps de 14h46′, l’any passat hagués fet el 8è. També cal dir que van sortir 254 corredors i van aconseguir arribar a meta 120, menys del 50%.

Fotos de JANO JUNQUERA

Aquesta fou la situació viscuda dissabte a la Cursa de les Ànimes del Purgatori…de fet l’expiació de pecats no era més que una excusa per divertir-nos i suar un xic la cansalada en una cursa particular, nocturna i per uns paisatges que sempre prometen diversió i duresa.

Sortida

A les 21:30 en punt es dóna la sortida, encara sense ser negra nit, i de seguida es veu qui marcarà el ritme de cursa, es posa a tirar un corredor d’Intempèrie i a escasos 5m el trio Carós, Barrufet i Eduard Solà. Als primers metres per l’asfalt i la pista encara no fa falta encendre el frontal però de seguida que ens infiltrem en bosc, ja es fa necessari l’ajuda externa de llum per avançar.

Mapa del recorregut

El terreny és corriol que no para de pujar, ben humit per les pluges caigudes al llarg de la setmana i amb algun pas relliscós. Els 3 primers es van allunyant poc  a poc i em puc col.locar a l’estel.la de l’Eduard, al qual li mantinc el ritme fins al primer avituallament, una breu aturada per veure aigua i ja el perdo de vista, es llença com un cohet pel tram que ens mena directes al Sot del Purgatori. És un corriol que comença flanquejant la falda de la muntanya, amb tendència a baixar, molt irregular, que fa treballar els turmells constantment fins que les ziga zagues de 180º et condueixen directe al fons del torrent, això si no te’n vas recte en una de les corves, com em va passar…res que no s’arregli amb uns renecs i 4 esgarrapades per recuperar el camí bo.

Del fons del torrent comença “lo bo”, el plat fort de la cursa…2km de pujada per fer 400m de desnivell de cop, El Purgatori. Ja el coneixia d’haver-lo fet anteriorment, una de les pitjors “pàjares” la vaig pillar aquí a la Marató del Congost, però no recordava que fos tant llarg. Intento trotar però quasi no puc, prefereixo pujar agafant genolls i controlant de reüll si ve algú per darrera, no veig ningú de moment.

Sortint del corriol tancat de vegetació, quasi apunt de coronar al coll la boira és espessa…no veig res i segueixo les cintes com puc amb dificultat fins a l’avituallament sòlid.

Altimetria

Sortint de l’avituallament faig 100m més o menys bé però de sobte em trobo un corredor de cara que em pregunta si hi ha cintes…fins no fa massa n’he vist una, ara no en veig cap, reculo…trobo la última, no veig res…tiro cap un banda, cap a l’altra….al final en veig una, però torno a perdre el rastre…l’altre corredor ja no el veig, deu haver trobat el camí bo, si ha avisat no l’he escoltat.

Intentant recuperar el camí em foto de ple en un esbarzer fins la cintura, les cames queden guapes…com si m’hagués barallat amb un gat. Retorno al camí bo i per un moment no se si haig de tirar a dreta o esquerra, tantes voltes per aquí m’han marejat. Tiro a dreta i es veu alguna llum que s’acosta, serà un altre de davant que s’ha perdut o els de darrera que venen, dubto…però al veure que no és una llum sinó 4 o 5 és que estic anant a la contra. He perdut una bona estona aquí donant voltes: 2 o 3 minuts? Ni idea, és igual!

Tiro en sentit contrari i trobo cintes fins que en un altre punt torno a estar perdut. Per la meva dreta veig la corrua de llums que s’acosten per on poden, tampoc troben el camí i criden per si se on és…de moment nooooo. En aquest grupet hi va el Ricard, el meu germà, va de conya el tio!! Trobo una cinta i aviso la gent, que de seguida s’enganxen i es posen a xupar roda mentre passem per Can Bellver i al cap de res estem pujant al Tagamanent.

Ara si que ja no hi ha res de pujada, tot baixada fins a Aiguafreda, però quina baixada!! Pujant al Tagamanent m’he desenganxat del grup, excepte de 2 corredors que fan els primers metres de baixada enganxats a mi. Passem al corredor de l’Intemperie. Sembla que hi ha un que es queda enrera i amb l’altre devem fer uns 2km junts fins que en un moment veig que li he tret una metres i després ja el perdo de vista.

Creuant la línia d'arribada

Aquesta baixada m’encanta, de dia l’he fet, no conec on estan posades les pedres però conec quin terreny és i em deixo anar a tot drap. Apunt estic d’anar a terra però m’ho estic passant tant bé que no penso afluixar…les llums d’Aiguafreda es veuen al fons i encara apreto més per arribar.

Uuuuuaaauuuu, arribada en 1h32′ i el 4rt darrera les 3 màquines de l’Eduard Solà, el Josep Barrufet i el Marc Carós que han volat!!

10 primers classificats

Quina gran cursa, m’ha encantat córrer de nit per aquest circuit que et fa estar atent al 110% tota l’estona, apart que l’organització molt bona i entregada.

Aaahh, i gran final de festa amb el tec de butifarra, seques i coca acompanyat de la resta de companys comentant la jugada. Per cert, al final el meu germà ha fet 14è…que no entreni més aquest paio! Que sino ens les tindrem!

Fotografies de Ramon Bonet

Després d’una setmana de plujes i temps inestable, el dia de la cursa (5 de juny) no podia ser menys i vaig sortir de casa a les 5 del matí acompanyat d’un xáfec intens fins a Berga.

Recollint el dorsal comenten que potser es retalla la cursa, que potser es retrassa l’hora de sortida…pppfff, per un moment venen mals pensaments al cap i entra la vena mandrosa “Bé, si es retalla..fem 20 o 25km i cap a casa…que 42, uuff son molts!” “No estic pas preparat per fer una marató ara” “Jo no em vull mullar, no vull passar fred”, però que caram!! Perquè he vingut aquí? Per córrer la MARATÓ i a mésa mi em van millor aquestes condicions que no pas el solet…doncs a fer els 42km s’ha dit!

Per sort en el moment de la sortida no cau ni una gota i finalment farem el recorregut íntegre. Bé!!

A les 7:00 es dóna la sortida als gairebé 200 corredors, enfilant-nos pels carrers de Berga que de seguida es convertiran en corriol, amunt, amunt i amunt.

El dia es presenta bo per córrer, m’agraden aquests dies amb la muntanya humida, que la boira ho embolcalla tot i et deixa entreveure de tant en tant l’objectiu a assolir.

Em vaig repetint mentalment que reguli, que queda molt i que no m’emocioni amb les bones sensacions inicials tot i que el terreny no deixa de pujar.

De seguida el grup s’estira i poc a poc la cucafera de corredors es va trencant i es formen grupets amb ritmes similiars, un grup per davant es va allunyant i jo em quedo en un grup de 5 o 6 corredors, que veient qui son potser si que m’he passat de ritme: Marc Carós, Xavier Valldeoriola, Robert Sancho, Jordi Sánchez que de seguida puja el ritme i se’n va.

Abans d’arribar a Rasos comença a caure una pluja fina que amb la boira i una mica de vent m’obliga a posar el paravents, per sort de seguida entrem al bosc per un corriol que flanqueja entre arbres caiguts i quedem protegits.

Arribem a Rasos amb 6 corredors per davant, avituallament i primer objectiu assolit, ara toca dirigir-nos al sostre de la cursa, La Gallina Pelada que quasi ni es deixa veure, deu ser que es fa la tímida avui.

Seguim fent el grupet de corredors, flanquejats per unes parets impressionants de roca vertical fins que el terreny es posa dret per moments i aqui es comencen a marcar diferències, el Xavier i el Marc marxen i jo pujo lent, a ritme de super diesel, notant com per darrera venen un parell amb ganes de gresca.

No arribo a tenir una “pàjara” però no vaig gens sobrat pujant, calculo que no deu quedar gaire i potser això em salvarà si m’aconsegueixo recuperar a la baixada. També ajuda trobar gent que t’animi, arribant a la carena hi ha el Martox, la Silvia i el Marc…això si que té mèrit, deuen estar pelats de fred.

Una llàstima que no es vegi res per la boira, el tram de carena és guapo i amb les vistes al Berguedà encara ho seria més.

Anem ràpid cap el Refugi on hi ha un altre avituallament. Havia calculat fer aquest tram en 3h i he fet 2h45′, i anant 11è…més eufòric no podria estar, però encara queda molt i ara ja noto que ja costa trotar a les petites rampes que hi ha cap al coll, abans de fer la baixada, per la directa i de les divertides.

Tinc un parell de corredors a vista però no hi ha manera d’atrapar-los, m’hi acosto cada cop més i a la Font de Cal Coix casi els tinc, però la pujada posterior de 400m em torna a frenar i fins i tot em passa un altre corredor en aquest punt, no puc tirar més.

Passem altre cop per Rasos, aquí en 13ena posició i toca pujar per una de les pistes, uuff, costa una mica tirar amunt a aquestes alçades. Però em consolo pensant que és l’última rampa important i la resta està quasi fet fins a Berga.

Els 12 kms que queden fins l’arribada els fem conjuntament amb els que fan la mitja, per una corriols realment guapos, enfangats però que es deixen córrer bastant bé. He estat agosarat i he estrenat les noves bambes aquí, siii, ja se que no s’ha de fer mai això, però me les notava tant bé als peus i les velles les tenia tant gastades que no em donaven confiança per córrer sobre rocs mullats. La decisió sembla que ha estat encertada perquè la prova ha estat intensa i les condicions ideals per provar-les (fang, aigua, roca…) i les sensacions inmillorables. A més, acabada la prova tenen un “look” més xulo totes empastifades.

Pensava que quedava més però de sobte em trobo que ja estem al camí que porta a Queralt i d’aquí un descens directe cap a l’arribada, fins i tot sembla que el sol s’atreveix a sortir.

Al final arribo el 13è en 5h03′ complint els pronòstics més optimistes que podia tenir contant l’alineació de tots els planetes o sigui que més satisfet no puc estar.

Felicitar a l’organització, els MountainRunners per haver recuperat una prova com aquesta marató que té un recorregut preciós i dur i per haver-ho fet tant bé, tot impecable, amb avituallaments on tocava i amb un marcatge collonut. Espero que tingui continuïtat aquetsa prova i segueixi creixent!!

Totes les fotos són de: Assumpta, Lluís Planagumà, Lluís Soler i Koalas`Team Gràcies!

En aquesta ocasió vaig fer equip amb el Jaume Folguera, ambdos ens coneixem de fa un temps i hem coincidit en nombroses proves ultra però mai haviem fet un rogaining junts.

Esperant que ens donin el mapa

A les 9:45 ens entreguen el mapa i tenim 15min estressants per visualitzar, abans de la sortida, quina serà la millor tàctica a seguir. La zona té dues parts ben diferenciades, per la plana i per la muntanya, i optem per tirar cap a la zona de muntanya aprofitant que anirem frescos i possiblement ens serà més fácil trotar a les pujades.  Tracem una ruta per les fites de més puntuació, en el sentit de les agulles del rellotge, fins a la 90, allà ens replantejarem la segona part segons anem de forces i temps.

Pensant les estratègies

A les 10 en punt sortida i desvandada cap a totes bandes, i a fitxar a la 41 de primeres, on ens ajuntem uns quants equips, però de seguida cadascú fa la seva cursa i ja no hi ha aglomeració a les balises.

Sortida

Fem les 5 primeres fites sense masses problemes, guanyant alçada progressivament fins a la 62, en un rierol dins un túnel. A la sortida d’aquesta fita tiro jo i em dirigeixo a la 72 sense pensar massa. A mig camí comprovant amb el Jaume que anem pel camí correcte em diu: “Però no haviem d’anar a la 82?” Ostia, és veritat!!! No m’he marcat la ruta amb “fosforito” i confiat que la següent era la 72 he tirat de pet. Ens sembla que rectificar no val la pena i seguim per les següents que teniem previstes. Després veurem que ha estat un error massa greu deixar la 82, no es poden “regalar” 8 punts!!!

Ja en tenim una més!

Estem a la zona més elevada de la cursa i s’ha de fer algun cul de sac per fer les fites. A la 63 esn fiquem per un corriol que costa de veure i que dubtem que sigui aquell, al mapa no sembla que el marqui tant poc evident però tirem…a punt de desistir trobem la balisa i ens toca desfer el camí.

Ambel Jaume portem un bon ritme, almenys això ens sembla, perquè no em parat ni un moment de córrer i les fites les hem trobat relativament sense problemes.

La 84

En 3h i 15′ ens plantem a la 90, al cantó est d’un turonet. Moment per parar i definir com afrontem la segona part, la que podriem dir de tornada. A priori el terreny és més favorable però també les forces aniran cada vegada més justes. Intentarem esgarrapar el màxim de puntuació.

Fem la 85, sense dificultat i de camí a la 64 ens posem de ple en una granja de vaques que ens pensavem que podiem rodejar però no fou així. A més ens va sortir el pagès amb una cara que no entenia massa que fotien dos tios en calça curta i preguntant amb cara de desesperats per agafar el camí.

Esmenem l’error ràpidament i les següents balises 59, 58, 37 i 55 les fem segons el previst, de camí cap al pas que creua l’Eix Transversal. A la 75 ens trobem que ens hem de mullar els peus per validar, està posada a un toll.

Verificant el camí a seguir

De la 42 volem anar a la 36 però un tallat infranquejable ple de vegetació ens fa donar una volta important, passant per la 35, pel que decidim descartar la 36 i seguir cap a la 54, que ja no anems sobrats de temps.

I de forces tampoc ens en sobren, de camí a la 53 el Jaume em diu que va fos i penso: “Ostia, doncs jo vaig igual! Sort que no sóc l’unic que va tocat”. Cada cop costa més pensar i córrer alhora, els dos tenim ganes d’arribar però ja no anem gaire concentrats en el mapa. Sortint de la 53 tirem per on no toca, hem de recular, uuufff.

I la 71 l’ataquem pel cantó contrari que tocaria per no mirar bé la descripció, les presses no son bones conselleres però és que anem amb temps just per arribar.

Sortim d’aquesta balisa i tirem a tota llet cap a meta, passem pel costat de la 31, però no estem per buscar-la tot i que sigui fàcil. Només esprintem per arribar.

Esgotats a l'arribada

Al final arribem amb 3 minuts de marge abans que tanquin el control i penalitzin,  i completament exhausts. Descarreguem la pinça i ens diuen que 193 punts, però només tenim com a referència l’equip Haglofs que ens diuen que en tenen 199. Finalment som els 4rts i pensant en la maleida fita 82 que ens hauria donat uns punts valiosissims per fer podi, però bé així són les curses…ja n’aprendrem per la següent.

Les dades de la cursa doncs han estat: 5h56’59″ de cursa, per fer 193 punts, recorrent 44,6km amb +1500m de desnivell i acabant 4rts.

Experiència positiva de fer equip amb el Jaume, que segur que repetirem en properes rogainings.

Sembla que va ser ahir quan es va començar a gestar el projecte-repte, però realment fa mesos que vam començar amb els primers contactes, vam poder definir l’equip de 4 corredors, vam començar a pensar com assolir el primer repte, el solidari, de recaptar 1500€ mínim per ajuda humanitària…i poc a poc s’ha anat forjant tot plegat fins al dia d’avui.

Enrera queden infinitat de mails creuats, facebooks per donar-ho a conèixer tot, donatius d’amics, familiars i coneguts, sorteig de material, entrenaments conjunts, entrenaments individuals, etc.

I demà toca l’altra part: córrer! Els 4 membres de l’equip més els 2 de suport en tenim moltes ganes i molta il.lusió, o sigui que serà com una gran festa!!

Es podrà seguir l’evolució durant la cursa a través de la web de l’equip on publicarem els tweets. I també mitjançant el fil corresponent a la web de CoRReDoRs.CaT.

WEB EQUIP

Fòrum CoRReDoRs.CaT

Com el seu nom indica es tracta d’enllaçar 5 cims emblemàtics de la zona: La Mola, Montcau, Gallifa, Farell i Puig de la Creu tot seguint un recorregut circular de 53km i +2370m de desnivell.

La sortida és a una hora intempestiva, entre les 5:30 i les 6:00 de la matinada, per això s’entén que a algun company se li enganxessin els llençols i sortíssim amb una mica més de retard del previst. Cap problema, els primers quilòmetres són en pujada tot enfilant el primer cim i encara amb la companyia de la llum del frontal.

En tot moment anem amb un ritme alegre, potser a vegades massa, deixant-nos emportar per les bones sensacions i estirant el nostre grup de 4 més del compte, tot i així ens anem esperant perquè és la idea, hem de fer-ho junts!

A l’arribar dalt La Mola hem passat un bon gruix de gent i toca fer reagrupament per encarar la Carena del Pagès de camí al segon cim. Com que el Montcau es puja i baixa per un tram comú des del Coll d’Eres podem controlar els que portem davant…deuen ser entre 10 i 12, anem força bé. Ja fa una estona que no cal el frontal i just ara el sol comença a treure el cap per l’horitzó, només per veure aquestes coses ja val la pena llevar-se aviat i suar una mica la cansalada.

Baixant cap a la Vall del Llord el David ens porta per una “drecera”, que no és tal perquè tardem el mateix i fem la mateixa distància diria, però si que ens permet fer una mica de barranquisme en sec pel torrent salvatge…a mi m’agraden aquestes variants!!

A l’avituallament d’abaix la vall atrapem una bona colla dels de davant i amb uns quants d’ells anirem fent la goma bona part del trajecte, ara et passo jo, ara em passes tu, però de camí a Gallifa ja ens quedarem sols amb només un altre corredor per davant segons ens diuen als avituallaments. Destacar la baixada cap al poble de Gallifa, per corriol tècnic i de les divertides, llàstima que després hi ha trams com arribant al Farell que és per asfalt i això no els hi agrada gens a les nostres potes.

La calor ja comença a apretar però la feina grossa ja està feta, ara tot és tram de pista forestal i amb desnivells molt suaus. Al Puig de la Creu, últim cim, em trobo a la Marta i al Ricard que han aprofitat per fer la sortideta i animar-nos i que ens acompanyen els 3kms que queden fins arribar a Castellar de nou.

Arribem els 4 junts, en 6h45′, fent bones les previsions del David i acabant en segona posició de la marxa, que no és competitiva però que en som uns quants que hi anem per entrenar i intentar fer el menor temps possible. A l’arribar ens trobem al Tomàs que ha fet primer i ens ha servit de “llebre” en la llunyania mentre ens anaven dient que el teniem a 15′ a cada control.

Una experiència molt bona això de córrer en equip i més amb aquest EQUIP en majúscules, amb molt bon rotllo i tots ells molt grans! I d’aquí 22 dies la prova de veritat…we are on fire!!!

La resta de fotos a:

Descarrega la ruta: 

Qui sap si son un avanç de les noves tendències de moda-atletisme i d’aquí uns anys ens veiem tots corrents mentre sona un trombó, una guitarra o un scratching a cada petjada.

La veritat no m’imagino la Marató de BCN amb 15000 tios fent “música”…quin guirigall!!!!

+ info