Andorra Ultra Trail 2010…Brutal!!!

**

Data: 25 al 27 de Juny de 2010

Distància: 112km

Desnivell: +9700 / -9700

Temps: 21:41:08

Web: http://www.andorraultratrail.com/

**

Perfil de cursa

Primer de tot avisar-vos que ha sortit una crònica una miiiiiiiica llarga, és el que té córrer 112 km, que passen moltes coses i un s’emociona intentant plasmar-les totes, però no us preocupeu, podeu llegir una línia si i una no, o cada 5 línies o un paràgraf si i un altre no, o no llegir res i mirar les fotos…per si de cas us ho resumeixo: BRUTAL!!!!

Allà va….

Aquest any siiiiiiiiii!!! Aquest any no hi ha hagut lesió, tempesta, roca, neu, etc que s’hagi interposat al camí i he pogut finalitzar l’ultra trail més dur que he fet fins ara, possiblement un dels més durs d’Europa. De fet només fa falta veure els números per adonar-se’n: els 112km i 19400m de desnivell acumulat promesos per l’organització ja feien preveure una gran i extrema prova però el fet que només hagi arribat el 20% de participants (96 de 495 sortits) dóna fe que la prova no va deixar “titere con cabeza” que s’acostuma a dir, tots vam patir d’una manera o altra, ja sigui per acabar o per arribar fins a La Margineda (km 43), Les Bordes (km 78)…o on fos!!

Però comencem pel principi: arribava a la prova d’Andorra amb els nervis típics abans de fer una prova d’aquest tipus, sorgeixen dubtes, penso que no arribo amb els deures fets, que em falten quilòmetres en terreny com el que ens trobarem, de fet no he fet res pel Pirineu per preparar-ho, la prova més semblant va ser a Coll de Nargó…ja veus, igualet! La resta d’entrenos per La Mola, un turonet comparat emb el Comapedrosa per exemple. A aquests dubtes s’hi ajunten els malestars, se que són més psicològics que res però coi, no les tinc totes, em sembla que l’engonal em molesta (mals records de l’any passat) i les cames les noto pesadíssimes…ai que patirem.

No és fins la setmana mateixa de la prova que em poso a estudiar una mica el recorregut, desnivell,  imaginar com pot ser la cursa, preveure la logística i l’alimentació i intentar fer una previsió de temps, que m’ajudi a mi i que serveixi de guia a l’Eva per seguir-me en els punts d’avituallament on pot accedir. En la previsió més optimista calculo unes 22h o 22h30′, tot i que parlant amb algú em comenti que de les 22h hi baixo segur no ho veig gens clar, penso que baixar de 20 només ho faran els megacracks i de seguida aquests em treuen 5h en proves així. Penso sortir amb cap i no cremar-me al principi que sinó segur que no acabo. Més nervis intentant decidir fins a última hora si portar pals o no, finalment decideixo que si.

Oriol Izard i un servidor

Per sort quan arriba divendres a les 23:55 els nervis aparentment s’amaguen, no s’atreveixen ni a sortir acollonits pel que ens espera, les mirades entre els corredors ho diuen tot, és una barreja de por, neguit, il.lusió…I a les 00:00 la sortida, neutralitzada fins sortir del poble i després campi qui pugui, alguns a un ritme bestial, coi amb el que queda! Amb el Jordi Caba intentem connectar amb el Xesc Terés a veure si podem fer grupillo. Anem avançant gent i el Jordi tira endavant, en un punt em quedo tallat sense poder seguir-lo però passat Llorts quan comença la primera pujada forta ja el torno a tenir a vista i el Xesc un pèl més endavant tirant amb les piles carregades a tope, junt amb els germans Rossell i en Jordi Marc un noi que em sembla que és bomber.

Llorts: començant la pujada

L'Oriol a Llorts

Pujada a un ritme constant boníssim, potser més ràpid del que contava però no afluixo. Arribant a dalt del Clot del Cavall em trobo emb el Jaume Folguera i intercanviem quatre paraules, es nota que no va amb el ganivet a les dents sinó ni li veuria l’etiqueta dels pantalons. Aquí ja he tirat sol m’he escapat del grup del Xesc i el Jordi.

Quasi sense adonar-me’n i ja estic al primer avituallament, al Refugi de l’Estany…uufff, quasi 15′ per sota del previst, per una banda això anima però per l’altra m’acollona per si no regulo bé. Aquí és on està el Jordi col.laborant amb l’organització, sempre s’agraeix veure cares conegudes que et dónen ànims, de moment vaig bé però me’ls guardaré pels moments difícils, això farà tirar endavant (Gràcies!!).

La pluja de la tarda de divendres a deixat el terreny enfangat, les pedres molles i relliscoses però ara la nit és fantàstica i la pujada al Comapedrosa és màgica, trepitjant trams de neu, amb cordes fixes incloses  i esglaons tallats en la neu, flanquejats en tot moment per la lluna quasi plena que guia els nostres passos. Quan escolto el gaiter tocant em vénen els records de l’any passat, amb els llamps caient al costat i xops per la pluja, i la pell de gallina.

Sostre de la cursa a 2942m i descens vertiginós i delicat fins al Refugi de Comapedrosa, primer per pedregar i després per la neu altre vegada, disfrutant com un nen petit. Sembla que el frontal comença a afluixar la llum, però si li he posat piles noves, no se que li passa però segueixo com puc, posant els 4 sentits. Al refugi avituallo amb calma, carrego aigua i cap amunt a la Portella de Sanfons, pujada que recordo de l’any passat.

En la baixada pel Port Negre en el sender entre prats, em foto 3 llets casi seguides que per un moment sembla que hagi oblidat com es córre, per sort el terreny es tou i fresquet i no té més conseqüències. Només arribar al Coll de la Botella, escolto algú que em crida: “Màquina, màquina!! Que fas aqui?” Ostres, es la Pilu, que segueix a l’Òscar Roig, un crack. Quan em diu que vaig el 13è ni m’ho crec, jo que pensava que devia anar dels 35 primers…una altra vegada sospito que m’he passat de ritme, aquí vaig 35′ per sota el temps i truco a l’Eva per avisar-la, que a La Margineda arribaré abans del previst.

En Xesc i el Jordi

Surto ràpidament per no perdre posicions (ja comença a sortir l’esperit competitiu) i en el camí cap a Collada Montaner m’atrapa en Dani Ballesteros, intento no perder-li l’estela i fins al Bony de la Pica l’aguanto. Trobem l’Adolf Aguiló assentat en una pedra molt tocat, que no es troba bé, diu que plega però decideix anar baixant xino xano. La baixada és per on no hi ha camí, pel dret, i quan dic pel dret és pel dret literalment, amb un tram que sembla una via ferrada, cordes i cadenes per superar els passos. Per sort nosaltres no ens hem fet nosa per baixar com els hi ha passat a la gent que venia darrera que s’han hagut d’esperar uns quants minuts, fent un tap. Aquest és un punt a tenir en compte per millorar en futures edicions.

A La Margineda podem dir que acaba el primer acte de la funció de teatre, el que seria la “introducció”, “escalfament” o com li vulguis dir i a partir d’aquí comença la cursa de veritat penso. Només arribar veig a l’Òscar, però ell ja està apunt per marxar, arriba l’Eva i em canvio de cap a peus, tot, excepte les bambes, carrego gels i barretes, avituallo bé, flipo amb lo ràpid que va la gent, a mi m’agrada recarregar forces bé i alguns arriben i quasi ni beuen ni res i surten cagant llets. Apunt per marxar arriba en Jordi Caba i en Xesc seguidament, els hi dic que vaig tirant, ells ja m’atraparan segur.

Avituallant a La Margineda

La pujada cap a Prat Primer sempre se m’ha atravessat, de fet no és per menys, són +1300m que faig a ritme molt lent, tot i així agafo a un noi francès però al mateix temps en Caba se m’enganxa i em passa. Arribant al refugi atrapem al grupet dels Rossell. Van més forts i s’allunyen, mentre ara és en Xesc que m’agafa i intento seguir-li l’estela camí de Perafita primer i remuntant la Vall del Madriu cap al refugi de l’Illa després. Potser és la calor que fa, potser és que pago l’haver apretat un pèl massa al principi però la qüestió és que faig aquest tram amb dificultats, les sensacions no són bones. Em prenc un Paracetamol a veure si fa algo.

Pujant a Pessons em recupero i ara és el Xesc que es queda enrera i passa les dificultats, com canvia la truita en aquestes curses tan llargues!! Em trobo molt bé i disfruto de la baixada cap a les Bordes d’Envalira (km 76), punt important d’avituallament i clau per afrontar la part final que no es poc! Arribat aquí encara queden 36km i 3 desnivells importants per superar. Físicament arribem tots bastant tocats i hem de tirar de coco. Arribo sota una pluja fina, em creuo amb el Jordi Caba i l’Òscar que ja marxen i puc saludar al Xavi Coll que està animant (Gràcies, també em guardo els ànims per més endavant quan no pugui més).

Arribant a ordes d'Envalira

Em menjo un arròs amb tomàquet que se’m posa de fàbula, no em noto fatigat però el que em comença a fer la guitza és el genoll dret, patiré tant a les pujades com a les baixades bèsties, però tot i així deixo els pals, en l’ultim tram m’han fet més nosa que servei i em molesten.El voluntaris ens informen que la pujada que ve és la més bèstia i després les altres dues ja estan xupades….jajajajajaa, em foto un fart de riure ara, perquè no les vaig veure gens de xupades.

Just reemprendre la marxa i comença a caure un xàfec de campionat, primer aigua i després calamarsa del tamany de llenties, però que vols que et digui: prefereixo això que la calor que feia abans, cap amunt que fa pujada!!!

Un cop a dalt es produeix un moment fantàstic: para la pluja i es queda un ambient mig envoirat per una banda i per l’altra (darrera meu) una panoràmica espectacular amb les muntanyes mig nevades al fons i jo trescant per la cresta, el cap comença a volar i suposo que fruit del cansanci, l’emoció, el desig d’acabar, els records dels que estimes, la sol.litud…no se exactament el que, però el fet és que em van començar a saltar les llàgrimes. I no parava…uuff, quines coses més curioses que ens passen. I després la gent ens pregunta perquè fem aquestes coses, doncs per aquests moments inexplicables i irrepetibles!!

Vall d'Incles

Arribant a la Vall d’Incles atrapo a un corredor francès que va tapat amb la manta tèrmica, mort de fred, no m’extranya si el tio anava sense paravents i s’ha quedat empapat per la tempesta. Un altre vegada trobada amb la Pilu que no para d’animar i preguntar si necessito algo (moooltes gràcies!!) i  l’Eva, que s’està currant una assitsència fantàstica i em canvio la samarreta que està empapada, avituallament ràpid i cap amunt cap a la Cabana Sorda. Que llarg que se’m fa, penso que vaig parat en la pujada però no puc tirar més. Ara és quan recupero els ànims guardats abans i ajuden a tirar amunt i amunt i més amunt.

Al refugi de Coms de Jan em diuen que són 11’e i que el Jordi està a uns 15′, pppffff…els contesto que se que no l’atraparé però que de totes maneres el que m’interessa ara és arribar ja com sigui. La pujada a Collada de Meners són +500m que se’m fan eterns, és com si aquí els metres comptéssin per dos. Sorpresa quan trec el cap a l’última pendent i es divisa el coll i veig el Jordi a dalt, sembla que estigui a tocar però la pujada per la tartera és duríssima, 2 passes endavant i una endarrera…em sembla que pujo en uns 17′ aquest últim tros i al arribar adalt els voluntaris comenten que marcaran el tram perquè estem pujat tots per la directa…collons! Per on podem pujem, que anem amb 95km a sobre.

Refugi de Sorteny

Segueix fent mal el genoll però la baixada cap a Sorteny és bastant agraïda, clar si la comparem amb les que hem fet això és una autopista de floretes. Avituallament amb en Massa i Jordi Papiol i ràpid cap abaix, pensant en Ordino només! Em diuen que sóc 10è, caram quina sorpresa, si no he passat cap corredor i he guanyat una posició, després m’assebentaria que ha estat l’Òscar que ha tingut un despiste i ha anat per on no tocava, hostia em sap greu, que això fot ràbia.

Agafant combustible per acabar

Iniciant la baixada cap a El Serrat

Abans d’agafar la carretera a El Serrat hi torna a haver l’Eva que m’esperona per fer els 9km que queden, ja sense dificultat, tot i així en un carrer empinat amb lloses molles caic de costat golpejant-me al maluc, només falta això a aquestes alçades, però “no hay dolor” i endavant.

Abans d'El Serrat

En l’arribada a Ordino estic exhultant, entrant amb unt temps millor del previst, 21h41’08” i el 10è, això si que m’ho esperava menys, darrera de figures que per mi són èlit de les curses ultra, en una paraula…acollonant!! I a més els coneguts fent papers fantàstics: Jordi Martínez 8è (va anar bona part 3er), Jordi Caba 9è, Xesc Terés 11è, Judit Casas 28ena (1era dona), Jaume Folguera 33è, Sergi Cots 51è, Carles Claveria 58è…

Per mi ha estat la cursa més dura feta fins ara, amb un desnivell brutal, un terreny super tècnic i unes condicions meteorològiques que han ajudat a endurir-ho i per uns paratges meravellosos, tot concentrat en 112km al petit país del Pirineu. Penso que és una cursa amb un gran potencial que pot tenir molt ressò arreu, tot i que hi ha alguns aspectes a millorar, està clar, no ha de ser gens fàcil organitzar una moguda així.

**

Com a crítica constructiva destacar alguns aspectes que em vénen al cap:

– La baixada del Bony de la Pica, no se si és possible baixar per un altre lloc que no sigui necessària la desgrimpada, evitant així els embussos i nervis de la gent per arribar als temps de tall.

– Facilitar algun esquema pels acompanyants que vulguin seguir la cursa. No és difícil moure’s per Andorra però tota info ajuda a accedir als punts més fàcilment.

– No he acabat d’entendre la lògica a l’hora d’entregar els regals de “finishers”. A uns se’ls donava hermilla i a d’altres la motxilla, que era la de l’any passat amb una enganxina sobreposada sobre la marca de l’antic patrocinador. Jo com no vaig acabar l’any passat em van donar la motxilla, si l’hagués acabat m’hagués tocat l’hermilla. Si aquest era el primer any que la feies i acabaves et donaven la motxilla (reciclada de l’any passat)…no ho acabo d’entendre. Al pregnutar em van dir que si volia l’hermilla la fes l’any vinent, però després no podré tenir l’obsequi que donin el 2011 tampoc, sempre aniré desfassat…o hauré de fer dues voltes al circuit, uuff ja em canso de pensar-ho.

**

Però també hi ha aspectes positius a destacar eehh:

– La gent dels avituallaments i voluntaris en general molt amables en tot moment i t’encoratjaven per tirar endavant, això s’agraeix.

– El facilitar l’esquema de l’ultra a cada punt de control i avituallament per saber en tot moment per on vas i el que queda.

– Marcatge bo. Tot i que és millorable, però marcar 112km per aquest terreny no és gens fàcil.

**

Fotos JORDI PAPIOL