Com està costant acabar els ultres aquest any!! Dissabte passat un altre cop, a l’UT Emmona va tocar suar més que la samarreta.
L’afrontava amb respecte, de fet els 106km i +8300 de desnivell no et permeten altra cosa, si no ho fas segur que resultes vençut a la primera de canvi.
Les sensacions no són bones des de l’inici, pujant a Puig Estela no em noto amb la lleugeresa dels entrenaments previs, tot i que a vegades ja em passa i el motor diesel comença a funcionar passada una horeta.
A la pujada passat Pardines segueix sense encendre la xispa, més aviat sembla que s’apaga la flama. Recordo les sensacions de l’any passat per aquest tram i les cames segueixen pesades, res a veure. Tot i això vaig uns 30′ per sota del “timing” que preveia.
A l’avituallament de Tres Pics paro amb calma, menjo síndria, i intento el mateix amb la pasta, que costa moltíssim d’entrar. He estat parat una bona estona i he perdut bastantes posicions, de moment el que importa és recuperar i ja hi haurà temps de remuntar si la cosa va bé.
La baixada a Coma de Vaca lenta però sense pausa perquè es posi tot a lloc i sembla que em trobo millor, pujo al Coll de la Marrana bastant bé i el tram següent, per mi el més maco de la travessa, la carena del Bastiments, Freser i Infern, per sobre 2800m, espectacular!!
El miratge dura fins aquí perquè en el descens a Núria, altre cop el fre posat…no hi ha manera de tirar i això que és baixada. Un altre avituallament que m’agafo amb molta calma, menjant fruita, bevent…i la pasta que segueix resistint-se, tres macarrons comptats i no puc més, m’entren fàstics. He estat parat almenys 20 minuts, ja ni se la de gent que ha passat. Pppfff, que patirem (penso)!
Començo la Pujada al Puigmal lentíssim pel que estic acostumat, tot i així encara atrapo a un parell de nois i a la 4rta noia. Intento menjar una barreta de les meves i tampoc puc, “fa bola” que dirien els crios.
El pitjor ve al fer un glop d’isotònic, que es produeix una reacció semblant a aquella dels mentos+cocacola…tret que la cocacola seria el meu estomac evidentment. Bé, no cal afegir res més…ara si que vaig buit, però per contra em trobo molt millor fent el que queda de pujada.
Just començar a baixar el cim em trobo el Ricard i la Marta, una alegria!! Els hi vaig dir que passaria pel cim a les 15:25 i passen 10 minuts només, en una cosa així i com van les coses, es podria considerar puntualitat britànica això.
A la baixada cap a Corral Blanc segueixo trobant-me bé i encara agafo un parell de corredors més i a la 3a i 2ona noia.
A Planoles hi ha la bossa de recanvi disponible i aprofito per canviar-me de samarreta i de mitjons, a més d’agafar els pals perquè ara segur que seràn imprescindibles per acabar el que queda (també m’haguessin anat de conya amb el que he fet fins aquí).
La Corinne Favre, la primera noia fins llavors està aquí parada també i s’ajunten les 3 primeres, que surten plegades.
Carrego aigua i surto amb la Teresa Forn, que fem la pujada a Coma Ermada junts i de camí a la Covil ja tot sol. Se’m fa llarg el camí fins a Campelles tot i que és un altre dels trams que em trobo bé, puc córrer bé fins la rampa de formigo just quan arribes al poble, allà em vé una baixada de cop, em marejo, sembla que em baixi la tensió. Tocarà estar una altra estona a l’avituallament!
M’assec i torno a intentar menjar pasta, i res de res…no hi ha manera. L’únic que m’entra és la síndria, la taronja, la cocacola i l’aigua, i així ja porto masses kilòmetres.
Només sortir de l’avituallament, encara dins els carrers de Campelles, torno a treure-ho tot, són moments de dubtes: tiro enrera i plego aquí mateix ara que hi sóc a temps? O segueixo? Tot i que la pujada al Taga de nit sense res a l’estomac no em fa gaire gràcia.
Decideixo seguir almenys fins a Ribes, que són 4,5km de baixada i allà ja veuré.
A Ribes segueixo amb la fruita i prenc un parell de gots de caldo que em revifen…doncs endavant i fins al final sigui com sigui!! Ja tant és si tardo 19, 20, 21 o 25 hores.
La major part de la pujada la faig amb la Corinne i la Teresa Nimes però la recordo com una de les més dures, haig de parar més d’una vegada, els bastons es converteixen en els millors aliats. Per sort la pujada que semblava interminable es dilueix, baixada cap a Coll de Jou amb un altre avituallament leeeeeeeeent intentant omplir el dipòsit amb el que sigui per fer els 12km que queden fins a St. Joan de les Abadesses.
El camí és entretingut però estic més pendent de buscar les llums del poble a la llunyania que d’altra cosa, són les ganes que tinc d’arribar, d’acabar!! Per fi…torna aquella sensació barreja de cansament, irrealitat i emoció per tancar el cicle començat fa unes hores, o millor dit fa uns mesos quan t’apuntes a la prova.
Avui han estat 20h23′, arribant el 20è i vivint noves experiències…mai m’havia trobat tant malament de l’estomac en una cursa, hauré de veure que es pot millorar i/o entrenar per evitar-ho.
Comentar que el recorregut és espectacular i que l’organització mereix una nota molt alta, algun punt de marcatge a millorar però és mínim, la resta genial, la possibilitat de dormir al pabelló és d’agrair, la dutxa calentíssima a l’arribada també (no sempre és possible en pabellons municipals) i cal destacar el bon tracte de tots els voluntaris que s’ho treballaven molt omplint els camels i bidons, proveint-te de menjar, mimant el corredor…
Quan vaig acabar vaig pensar:
“Ja està, ja l’has acabada, una osca més en el currículum i ja te l’has tret de sobre, no cal tornar-hi (per lo dura)”
Però ara penso:
“Bé, millorant això i allò, fent això altre potser podries fer millor temps i disfrutar-la encara més també, hi torno?”
Si és que som incorregibles!!!
Fotos:
Video:
Raül Angulo 
Deixa un comentari