210 dies sense dorsal!

27 03 2012

210 dies feia que no em posava un dorsal, i segurament també han estat els kilòmetres fets durant aquests periode, perquè la veritat hi ha hagut un parèntesis important.

Però dissabte era el moment! El dia de tornar-hi! Al costat de casa! Per la Serra de Galliners, terreny d’entrenaments habituals, en una cursa curta però que t’encén des del principi amb un ritme endimoniat, la Cursa Nocturna dels Mussols.

És possible que encara em posi nerviós abans d’una cursa? Doncs si, sempre! Ja sigui una marató, una mitja, una de 100km o aquesta de 12, sempre entren aquelles pessigolles a l’estomac, no puc evitar-ho.

La idea era fer una cursa conservant, sortint a veure-les venir ja que no arrivaba amb gaires kilòmetres a les cames i sense xispa per fer un recorregut com aquest, però et posses el dorsal, estás a la sortida, parles amb la gent, t’engresques….i surts a tota màquina.

De seguida es forma un grupet de 5 o 6 mentre els 3 primers s’allunyen i faig bastant troç de la pujada a roda del Víctor. Passem per l’avituallament i sembla que anem retallant distància al tercer, el Fernando, que cada vegada és més aprop. Quan sembla que el tenim a tocar, just a la primera baixada important…PATAM…no aixeco prou la cama esquerra, el peu es queda clavat darrera i jo volant pels aires.  Resultat: per terra i la banda esquerra masegada, inclosa la cara, uuufff, m’aixeco ràpid, revisió de danys, sembla que tot correcte, almenys no hi ha sang i segueixo.

Però aixeco el peu de l’accelerador inmediatament, el dit del peu s’ha quedat adolorit. Em passen uns quants i intento no perdre la roda però es van allunyant.

Faig com puc fins a l’ultima baixada per la pista i allà em deixo anar, justet de forces ja, però encara puc atrapar a un altre corredor amb el que acabem entrant junts a meta.

Al final un minut més que l’any passat i entrant el 13è, no sóc supersticiós però…veient com va anar la cursa amb la patacada, a la pròxima corro amb un trèvol de 4 fulles per si de cas!

De totes maneres, content per les sensacions que he tingut durant la cursa, deixant de banda la caiguda, que m’ha deixat el dit gros del peu com una botifarra, l’ull mig borni, el braç tot rascat…reeeees, minucies, i ja pensant en recuperar-me i estar a punt per la propera!!

Fotos: Ajuntament St. Quirze





Nova web de la gent de CAMARASA!!

1 03 2012

L’emblemàtica botiga de Sabadell i des de fa dos anys amb presència a Terrassa, ha estrenat nova web que pretén ser un punt d’informació actiu pels amants de la muntanya en les diferents especialitats: senderisme, escalada, alpinisme, esquí i trailrunning.

De l’apartat de trailrunning ens encarregarem el Jordi Caba i un servidor com a col.laboradors, intentant aportar les nostres experiències i esperant que siguin útils per tothom. Per suposat que no dubteu en consultar, preguntar, suggerir i opinar el que desitgeu, que es pretén que sigui una cosa molt activa. Apart de la web podeu participar a través del Facebook.

Podreu trobar informació de material, les principals novetats del sector, cursos, assessorament i consells, etc, tot perquè pogueu gaudir al màxim de la muntanya…i de l’asfalt!! Que també el toquen en l’apartat de running.

No dubteu en passar per la botiga i fer una ullada que segur us atendran com cal!





Andorra UT…però com espectador

26 07 2011

Ens vam acostar amb l’amic Jordi a veure els valents que s’enfrontaven a una de les proves més dures que hi ha actualment al panorama ultra: la Ronda dels Cims.

Quan vam arribar al Pas de la Casa ja havia passat el primer, Miguel Ángel Heras, un “extraterrestre” que està fent una temporada sensacional. Vam desfer el camí per on venien els corredors per anar-los trobant i de pas aprofitar per fer un entrenament en alçada per allà.

Vam acabar seguint fins al Refugi de l’Illa on passaven conjuntament els de la Ronda, l’ultra Mític i l’Iniciàtic i vam seguir cap a la Collada de Pessons i baixant fins a Bordes d’Envalira. Al final ens van sortir uns 25km donant voltes per aquelles muntanyes.

S’ha de dir que val la pena veure una prova així des de fora, quan estem corrent ens trobem malament, patim…però no som conscients com es transmet això de cara a l’exterior i això és el que vam poder copsar: cares desencaixades, ulls perduts, paraules lentes…Ara entenc el patiment que tenen moltes vegades els que ens segueixen quan ens veuen fer aquestes bogeries.

Algunes fotos que vaig fer als corredors (click a la imatge per veure-les):

click a la imatge per veure la galeria completa





Comalesbienes, Punta Alta i Montardo

21 07 2011

Ja fa unes setmanes que vam fer la sortida tradicional amb els companys d’entrenament del CNS però fins avui no havia pogut ordenar les fotos ni escriure 4 ratlles.

Vam vivaquejar el divendres, com marca la tradició, per poder sortir ben aviat al dissabte, a les 6:00 ja estavem sortint de la presa de Cavallers i pujant pel Barranc de Comalesbianes.

Vistes pujant el Barranc de Comalesbienes

Vam fer primer el cim de Comalesbienes (2993m) i tot seguit la Punta Alta (3014m) que està a tocar. La baixada la vam fer per una canal una mica descomposta al principi fins a trobar la Vall de Collieto, preciosa per cert.

Estany de Comalesbienes

Vam passar pel Refugi Ventosa i Calvell direcció al següent objectiu, el Montardo (2833m) i cim més elevat de la Vall d’Aran.

Des del pic de Comalesbienes (2993m)

Tot i que anàvem justos de temps per ser a dinar (no perdonem un bon àpat després d’aquests entrenos) vam fer cim, i quasi sense temps per disfrutar de les magnífiques vistes ja estavem fent el llarg descens fins al cotxe, a l’embassament de Cavallers.

Mirant enrera camí del Montardo

La volta va ser genial, 25km i +2200m de desnivell, amb un sol espatarrant   gaudint en tot moment, sobretot amb el troç de carn de bou del dinar…no tinc ni idea del que devia pesar allò, però no en va quedar ni mica!!

L’anècdota del dia va ser l’estrena en muntanya d’un dels companys, “asfaltero” total, i que va acabar una mica perjudicat el pobre: canyell inflat, llagues i lipotimia inclosa. Pobre! Però es va portar com un campió…esperem que torni a la pròxima.





Travesera Integral Picos de Europa

29 06 2011

Coneguda popularment com “La Travesera“, aquesta cursa es disputa en terres Asturianes recorrent al llarg de 74km els 3 massissos que formen els Picos de Europa: Cornión, Urrieles i Andara.

Amb sortida a Covadonga i arribada a Arenas de Cabrales, es presenta com un repte molt atractiu alhora que duríssim per una zona totalment desconeguda per mi i que per fi he pogut disfrutar aprofitant aquest cap de setmana llarg de St. Joan.

Buscant referències de la cursa en qüestió els dies previs sempre es destaca que és molt tècnica, amb passos complicats, poc corrible…i analitzat el perfil i el desnivell, +6500m, de seguida s’intueix que de fàcil no en té res, però penso que ara ja porto unes quantes curses a sobre i no m’espanto pas del que trobaré, recordo l’Ultra d’Andorra de l’any passat i penso que pot ser una bona referència, pel terreny, per les sensacions, per la manera com gestionar la cursa, per tot plegat en fi. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Expiant els pecats al Purgatori

14 06 2011

Prop de 200 corredors disposats a expiar els pecats recorrent els 15km de corriols amb +900m de desnivell pels voltants d’Aiguafreda just quan els raigs de llum deixaven de banyar-ho tot.

Aquesta fou la situació viscuda dissabte a la Cursa de les Ànimes del Purgatori…de fet l’expiació de pecats no era més que una excusa per divertir-nos i suar un xic la cansalada en una cursa particular, nocturna i per uns paisatges que sempre prometen diversió i duresa.

Sortida

A les 21:30 en punt es dóna la sortida, encara sense ser negra nit, i de seguida es veu qui marcarà el ritme de cursa, es posa a tirar un corredor d’Intempèrie i a escasos 5m el trio Carós, Barrufet i Eduard Solà. Als primers metres per l’asfalt i la pista encara no fa falta encendre el frontal però de seguida que ens infiltrem en bosc, ja es fa necessari l’ajuda externa de llum per avançar.

Mapa del recorregut

El terreny és corriol que no para de pujar, ben humit per les pluges caigudes al llarg de la setmana i amb algun pas relliscós. Els 3 primers es van allunyant poc  a poc i em puc col.locar a l’estel.la de l’Eduard, al qual li mantinc el ritme fins al primer avituallament, una breu aturada per veure aigua i ja el perdo de vista, es llença com un cohet pel tram que ens mena directes al Sot del Purgatori. És un corriol que comença flanquejant la falda de la muntanya, amb tendència a baixar, molt irregular, que fa treballar els turmells constantment fins que les ziga zagues de 180º et condueixen directe al fons del torrent, això si no te’n vas recte en una de les corves, com em va passar…res que no s’arregli amb uns renecs i 4 esgarrapades per recuperar el camí bo.

Del fons del torrent comença “lo bo”, el plat fort de la cursa…2km de pujada per fer 400m de desnivell de cop, El Purgatori. Ja el coneixia d’haver-lo fet anteriorment, una de les pitjors “pàjares” la vaig pillar aquí a la Marató del Congost, però no recordava que fos tant llarg. Intento trotar però quasi no puc, prefereixo pujar agafant genolls i controlant de reüll si ve algú per darrera, no veig ningú de moment.

Sortint del corriol tancat de vegetació, quasi apunt de coronar al coll la boira és espessa…no veig res i segueixo les cintes com puc amb dificultat fins a l’avituallament sòlid.

Altimetria

Sortint de l’avituallament faig 100m més o menys bé però de sobte em trobo un corredor de cara que em pregunta si hi ha cintes…fins no fa massa n’he vist una, ara no en veig cap, reculo…trobo la última, no veig res…tiro cap un banda, cap a l’altra….al final en veig una, però torno a perdre el rastre…l’altre corredor ja no el veig, deu haver trobat el camí bo, si ha avisat no l’he escoltat.

Intentant recuperar el camí em foto de ple en un esbarzer fins la cintura, les cames queden guapes…com si m’hagués barallat amb un gat. Retorno al camí bo i per un moment no se si haig de tirar a dreta o esquerra, tantes voltes per aquí m’han marejat. Tiro a dreta i es veu alguna llum que s’acosta, serà un altre de davant que s’ha perdut o els de darrera que venen, dubto…però al veure que no és una llum sinó 4 o 5 és que estic anant a la contra. He perdut una bona estona aquí donant voltes: 2 o 3 minuts? Ni idea, és igual!

Tiro en sentit contrari i trobo cintes fins que en un altre punt torno a estar perdut. Per la meva dreta veig la corrua de llums que s’acosten per on poden, tampoc troben el camí i criden per si se on és…de moment nooooo. En aquest grupet hi va el Ricard, el meu germà, va de conya el tio!! Trobo una cinta i aviso la gent, que de seguida s’enganxen i es posen a xupar roda mentre passem per Can Bellver i al cap de res estem pujant al Tagamanent.

Ara si que ja no hi ha res de pujada, tot baixada fins a Aiguafreda, però quina baixada!! Pujant al Tagamanent m’he desenganxat del grup, excepte de 2 corredors que fan els primers metres de baixada enganxats a mi. Passem al corredor de l’Intemperie. Sembla que hi ha un que es queda enrera i amb l’altre devem fer uns 2km junts fins que en un moment veig que li he tret una metres i després ja el perdo de vista.

Creuant la línia d'arribada

Aquesta baixada m’encanta, de dia l’he fet, no conec on estan posades les pedres però conec quin terreny és i em deixo anar a tot drap. Apunt estic d’anar a terra però m’ho estic passant tant bé que no penso afluixar…les llums d’Aiguafreda es veuen al fons i encara apreto més per arribar.

Uuuuuaaauuuu, arribada en 1h32′ i el 4rt darrera les 3 màquines de l’Eduard Solà, el Josep Barrufet i el Marc Carós que han volat!!

10 primers classificats

Quina gran cursa, m’ha encantat córrer de nit per aquest circuit que et fa estar atent al 110% tota l’estona, apart que l’organització molt bona i entregada.

Aaahh, i gran final de festa amb el tec de butifarra, seques i coca acompanyat de la resta de companys comentant la jugada. Per cert, al final el meu germà ha fet 14è…que no entreni més aquest paio! Que sino ens les tindrem! 😀

Fotografies de Ramon Bonet





Marató de Muntanya de Berga

10 06 2011

Si no em tocava el sorteig per anar a Zegama, cosa altament probable, tenia molt clar que l’alternativa era la Marató de Berga, una cursa que s’havia fet anteriorment, assolint molt de prestigi, arribant a formar part de la Copa del Món i que s’havia deixat de fer durant una temporada. Per sort l’Associació Mountain Runners l’ha recuperat i ha estat tot un encert.

Després d’una setmana de plujes i temps inestable, el dia de la cursa (5 de juny) no podia ser menys i vaig sortir de casa a les 5 del matí acompanyat d’un xáfec intens fins a Berga.

Recollint el dorsal comenten que potser es retalla la cursa, que potser es retrassa l’hora de sortida…pppfff, per un moment venen mals pensaments al cap i entra la vena mandrosa “Bé, si es retalla..fem 20 o 25km i cap a casa…que 42, uuff son molts!” “No estic pas preparat per fer una marató ara” “Jo no em vull mullar, no vull passar fred”, però que caram!! Perquè he vingut aquí? Per córrer la MARATÓ i a mésa mi em van millor aquestes condicions que no pas el solet…doncs a fer els 42km s’ha dit!

Per sort en el moment de la sortida no cau ni una gota i finalment farem el recorregut íntegre. Bé!!

A les 7:00 es dóna la sortida als gairebé 200 corredors, enfilant-nos pels carrers de Berga que de seguida es convertiran en corriol, amunt, amunt i amunt.

El dia es presenta bo per córrer, m’agraden aquests dies amb la muntanya humida, que la boira ho embolcalla tot i et deixa entreveure de tant en tant l’objectiu a assolir.

Em vaig repetint mentalment que reguli, que queda molt i que no m’emocioni amb les bones sensacions inicials tot i que el terreny no deixa de pujar.

De seguida el grup s’estira i poc a poc la cucafera de corredors es va trencant i es formen grupets amb ritmes similiars, un grup per davant es va allunyant i jo em quedo en un grup de 5 o 6 corredors, que veient qui son potser si que m’he passat de ritme: Marc Carós, Xavier Valldeoriola, Robert Sancho, Jordi Sánchez que de seguida puja el ritme i se’n va.

Abans d’arribar a Rasos comença a caure una pluja fina que amb la boira i una mica de vent m’obliga a posar el paravents, per sort de seguida entrem al bosc per un corriol que flanqueja entre arbres caiguts i quedem protegits.

Arribem a Rasos amb 6 corredors per davant, avituallament i primer objectiu assolit, ara toca dirigir-nos al sostre de la cursa, La Gallina Pelada que quasi ni es deixa veure, deu ser que es fa la tímida avui.

Seguim fent el grupet de corredors, flanquejats per unes parets impressionants de roca vertical fins que el terreny es posa dret per moments i aqui es comencen a marcar diferències, el Xavier i el Marc marxen i jo pujo lent, a ritme de super diesel, notant com per darrera venen un parell amb ganes de gresca.

No arribo a tenir una “pàjara” però no vaig gens sobrat pujant, calculo que no deu quedar gaire i potser això em salvarà si m’aconsegueixo recuperar a la baixada. També ajuda trobar gent que t’animi, arribant a la carena hi ha el Martox, la Silvia i el Marc…això si que té mèrit, deuen estar pelats de fred.

Una llàstima que no es vegi res per la boira, el tram de carena és guapo i amb les vistes al Berguedà encara ho seria més.

Anem ràpid cap el Refugi on hi ha un altre avituallament. Havia calculat fer aquest tram en 3h i he fet 2h45′, i anant 11è…més eufòric no podria estar, però encara queda molt i ara ja noto que ja costa trotar a les petites rampes que hi ha cap al coll, abans de fer la baixada, per la directa i de les divertides.

Tinc un parell de corredors a vista però no hi ha manera d’atrapar-los, m’hi acosto cada cop més i a la Font de Cal Coix casi els tinc, però la pujada posterior de 400m em torna a frenar i fins i tot em passa un altre corredor en aquest punt, no puc tirar més.

Passem altre cop per Rasos, aquí en 13ena posició i toca pujar per una de les pistes, uuff, costa una mica tirar amunt a aquestes alçades. Però em consolo pensant que és l’última rampa important i la resta està quasi fet fins a Berga.

Els 12 kms que queden fins l’arribada els fem conjuntament amb els que fan la mitja, per una corriols realment guapos, enfangats però que es deixen córrer bastant bé. He estat agosarat i he estrenat les noves bambes aquí, siii, ja se que no s’ha de fer mai això, però me les notava tant bé als peus i les velles les tenia tant gastades que no em donaven confiança per córrer sobre rocs mullats. La decisió sembla que ha estat encertada perquè la prova ha estat intensa i les condicions ideals per provar-les (fang, aigua, roca…) i les sensacions inmillorables. A més, acabada la prova tenen un “look” més xulo totes empastifades.

Pensava que quedava més però de sobte em trobo que ja estem al camí que porta a Queralt i d’aquí un descens directe cap a l’arribada, fins i tot sembla que el sol s’atreveix a sortir.

Al final arribo el 13è en 5h03′ complint els pronòstics més optimistes que podia tenir contant l’alineació de tots els planetes o sigui que més satisfet no puc estar.

Felicitar a l’organització, els MountainRunners per haver recuperat una prova com aquesta marató que té un recorregut preciós i dur i per haver-ho fet tant bé, tot impecable, amb avituallaments on tocava i amb un marcatge collonut. Espero que tingui continuïtat aquetsa prova i segueixi creixent!!

Totes les fotos són de: Assumpta, Lluís Planagumà, Lluís Soler i Koalas`Team Gràcies!








%d bloggers like this: