Data: 28-30/08/2009
Distància: 166km
Desnivell: +9400 / -9400
Web: http://www.ultratrailmb.com/accueil.php
En els meus plans no em plantejava ni començar a pensar en el UTMB fins el 2010 però encara no tinc massa clar qui o què va ser el que em van fer donar el pas i tirar endavant…la qüestió és que sembla que va ser ahir quan em vaig llençar de cap a la piscina i em vaig apuntar a aquest repte que espanta a qualsevol, a mi el primer: 166km!!! 9400m de desnivell positiu!!! un tant per cent elevat d’abandonaments!!! Superar 6 colls per sobre 2000m!!!
Però des del moment que vaig fer la inscripció ja em vaig quedar enganxat: la planificació de la temporada ja girava entorn a una sola cosa, l’objectiu era un hi s’havia de fer el que fos per assolir-ho. Si no fos per causa major no hi hauria marxa enrera.
Al llarg de la temporada hi ha hagut de tot, majoritàriament tot bo per sort, amb moltes alegries i bons resultats en les marxes preparatòries prèvies però també moments agredolços com UT d’Andorra que de tant en tant et fan baixar i tocar altre cop de peus a terra per constatar que no sempre podem traspassar els limits, però de tot se n’apren. I tot això ha servit per posar-ho en pràctica a Chamonix.
El dia 25 d’Agost, després d’haver repassat els dies previs un milió de vegades que no em deixava res, per fi estem a Chamonix, via l’aeroport de Ginebra, sota la majestuositat del massís del Montblanc i respirant l’ambient de la cursa per tots costats. Uuuffff, quants dubtes…però no són dies per pensar en això, són dies per relaxar-se totalment i fer una mica de turisme: Mar de Glace, Aiguille de Midi, bon menjar Savoyarde i per suposat recollir el dorsal, el xip i la bossa amb material per Courmayer.
28/08/09 a les 18:29: envoltat de companys (Òscar, Massa, Yves, Josep, Hanrath…) i tot preparat per donar el tret de sortida a una de les curses que ja són mítiques en el calendari europeu d’ultres de muntanya, musica de fons i…3,2,1, tothom a córrer o almenys els primers, la resta hem d’esperar que es desfaci el tap entre els carrers de Chamonix per començar a estirar les cames. Però tampoc cal emocionar-se gaire, queda molta cursa i ja s’anirà posant tothom a lloc.
M’aturo un moment a fer una parada tècnica i em sorprèn el murmuri provocat pel trotar de 2300 paios, és impressionant, talment com un manat de bufals!! I no para de passar més i més gent!! Quina imatge! M’incorporo altre vegada a la fila i seguint un molt bon camí arribo a Les Houches, primer punt d’avituallament líquid. Hi ha força aglomeració per agafar el veure i m’aturo lo just, de seguida segueixo per començar la pujada cap a Col De Voza primer i seguidament cap a La Charme, tot per una pista ample i amb unes vistes espectaculars del massís nevat que treu el nas per sobre els núvols.
Ara toquen 1000m de desnivell mentre es fa fosc fins al punt més baix de la cursa, el poble de Saint Gervais (km21) i primer avituallament sòlid. Seguint els consells que m’han donat aprofito com cal per reposar forces: plat de sopa de fideus, uns quants gots de cola i plàtan. I a seguir que ara bé un llarg tram de pujada de 23km: primer passo per Les Contamines on hi ha força animació i per Notre Dame de La Gorge entre el camí de torxes i al so de la música en directe.
A partir d’aquí el camí s’enfila més directe i a mesura que anem guanyant cota la temperatura baixa en picat i es comença a notar la boira i el vent que bufa dalt el Coll de Bonhomme i que una parella ja ens adverteix perquè ens posem els paravents. Inmediatament és el que faig i cap amunt, però quan porto uns 500m recorreguts m’adono que durant la parada m’ha caigut el got que portava penjat al cinturó de la motxilla, merda!! Torna enrera i troba el punt on he parat entre la boira…uufff….no hi ha manera…segueixo baixant…era tant avall?…doncs si que ho era perquè al final el trobo al marge entre l’herba. Bé altre cop cap amunt i entre boira i pluja molt fina arribo a Croix de Bonhomme.
La tònica de la cursa és pujar i seguidament baixar i tornar a pujar per tornar a baixar sense parar amb llargos ascensos i descensos, i ara el que toca es baixar amb compte fins a Les Chapieux, als 50km i preparat amb un avituallament generós amb zona de descans i on dónen la sopa de fideus però aquesta vegada amb mongetes incloses. Dubto de si prendre-la, espero que es posin bé a l’estómac i no tingui sorpreses, però entra de conya i s’agraeix.
Només portem 50km i 7h45′ de cursa però les sensacions són bonissimes i més o menys sobre l’horari previst, i a més cada vegada falta menys fins el primer “objectiu” del trajecte: arribar a Courmayer. Abans però faig l’ascens al Col de Seigne altre cop entre boira i fred, i procurant anar menjant porcions de barretes sovint per no tenir cap defalliment, tot i que amb el ritme que porto vaig còmode no vull tenir sorpreses. La cursa entra a Itàlia i la nit es va esvaint mentre m’acosto a Courmayer escoltat en tot moment per les agulles i parets verticals de la cara sud del Montblanc, és de postal!!!
Arribada a Courmayer i punt clau del recorregut per reposar forces com cal i canviar-se roba. Com havia previst em canvio de dalt a baix: samarreta, em poso malles curtes, mitjons, agafo la gorra i les ulleres, carrego de barretes i gels, i em prenc un bon plat de macarrons amb un parell de vasos de cola. Carrego el camelbag amb aigua i el bidó amb isotònic i en 35′ llest per marxar de nou, no diria que fresc i refet com una rosa però “algo és algo”. Sort que me n’adono només sortir del pavelló que em deixava els pals al lloc de canvi de roba, ràpidament els recullo i en marxa cap al nou objectiu: arribara La Fouly. És objectiu per dos motius, un perquè és al km 108 i mai he fet més de 100 (ja de per si és un repte) i laltre perquè allà és el primer punt on em trobaré l’Eva, que farà el seguiment de l’última part de cursa.
L’ascensió al Refugi Bertone és dura i la faig a un ritme bo però sense patir, regulant i seguint un grup de 5, tot i així adelantem algún corredor i això sempre motiva. Avituallament líquid ràpid i cap al següent punt hi falta gent.
El següent tram és maquíssim i per corriol fàcil amb puja baixes relativament suaus que faig trotant fins al Refugi Bonatti i de seguida descens fins Arnuva on toca tornar a avituallar bé i omplir el camel per la pujada següent fins al Grand Col Ferret. És un punt maquíssim pero la boira altre cop no deixa gaudir ni un segon de les vistes i el vent obliga a tirar ràpidament cap avall, en terreny Suís.
En el següent tram de descens disfruto moltíssim, em trobo comodíssim baixant pel camí gens tècnic i les cames responen, no forço però imposo un bon ritme fins a La Peule i segueixo passant corredors. De seguida es divisa el que suposo serà La Fouly però costa arribar-hi, potser són les ganes que tinc d’arribar-hi però sembla que passa a poc a poc el temps en aquest punt. Finalment poc després de les 13:00 hi arribo, porto casi 19h de cursa però no vull pensar-hi massa perquè això obliga a imaginar en el que queda encara i m’espantaria.
Després de la sortida del divendres aquí em torno a trobar amb l’Eva, és una alegria poder comptar amb ánims i forces d’algú conegut i segur que d’aqui fins al final en necessitaré uns quants. Tenia previst fer un canvi de sabatilles però ho descarto, finalment només em canvio els mitjons, em poso els Medilast llargs. Avituallament consistent i en 24′ llest per tornar-hi. Just sortir de l’avituallament m’agafa una son tremenda de sobte, uuff…serà que haig de fer la migdiada!! Però com que no pararé pas intento provar amb un gel dels de cafeina a veure si fa efecte, i sembla que si, al cap de poc ja torno a estar despert i trotant.
Encara queden 10km de baixada per una vall típicament suïssa i un curt ascens fins a Champex però que a aquestes alçades ja comencen a enganxar-se a les cames. A Champex altrecop retrobament amb l’Eva i petita xerrada de com em trobo mentre m’informa de la posició que vaig. Amb el servei de SMS de l’organització a ella li van enviant la info a cada punt de control per on passo.
La pujada a Bovine la començo sol però atrapo un grup de tres nois que porta un bon ritme i em quedo amb ells, fins a coronar on marxo junt amb un altre en el descens fins a Trient, 700m de baixada que castiguen els cuadriceps de valent. L’Eva just arriba amb l’autocar quant jo entro a la carpa de l’avituallament, quina coordinació!! M’anima dient-me que em veu molt bé i que endavant, és el km 138 i a cada passa queda menys però no em vull emocionar, encara poden passar moltes coses i encara queden 2 colls importants per fer i a més a la cama dreta començo a notar una molèstia sota el bessó, hi ha un punt que està una mica inflamat. No em vull entretindre gaire i el proper objectiu és arribar a Vallorcine.
Pujant a Catogne em torno a ajuntar amb el noi que he fet l’últim tram i avancem alguna posició, en la llarga baixada fent ziga-zagues fins a Vallorcine anem els dos al mateix ritme i podem apurar fins al poble sense posar-nos el frontal tot i que ens la juguem perquè el camí està ple d’arrels i pedres. He fet aquesta baixada amb els quadriceps que em couen ja i amb una llaga al dit mig del peu que em curo a l’avituallament.
La temperatura torna a baixar i surto de l’avituallament amb màniga llarga, tot i això estic una bona estona tremolant abans d’entrar en calor pujant suaument per la pista cap al Col de Montets, preàmbul de l’última gran pujada, 670m fins a Tete aux Vents. Se que és l’ultima pujada, que Chamonix està al darrera, però també se que aquesta serà la pujada que més em costarà, la cama dreta em fa bastant mal i a cada passa noto una punxada a la part alta del peu i a la base del bessó. Tot i això s’han de treure forces d’on sigui i tirar!
Es fa llarg arribar a dalt però ja casi està. Hi havia un grupet de llums al que m’anava acostant però en el tram final s’han escapat, tot i que encara els veig al fons de la penombra i penso treure forces d’on sigui per apretar tot el que pugui en aquest tram final. De camí a La Flégere hi ha gent que va molt tocada i en passo uns quants, per sort encara puc córrer, em fa mal tot però em mentalitzo aïllant el dolor, interiorment penso “no noto res, no noto res” i sembla que funciona!
Rebo la trucada de l’Eva donant-me ànims i em torna a dir que vaig molt bé, el 89º!! Caram si que he avançat! Per un moment penso que potser encara és possible baixar de 30h, justet però ho intento corrent tot el que puc a aquestes alçades. A La Flégere casi ni em paro, després de fer uns 2km més a ritme fort afluixo, pensava que quedava menys però encara són 5km fins a meta i és impossible. La baixada se’m fa força feixuga, es veu Chamonix abaix de la vall i no acabes d’acostar-t’hi i encara has de baixar 600m!! Vas fent ziga zagues i encara és alla abaix…la pista se’m fa realment interminable fins que al fons ja veig llums de civilització i al cap de poc ja entro al poble. Mai havia tingut tantes ganes de trepitjar asfalt, quina contradicció però això era símptoma inequívoc de ser finisher, ara si que m’ho creia!!!
Després d’uns quants girs pels carrers de Chamonix l’arribada ja s’olora, a aquestes hores hi ha poca gent al carrer però entre els pocs em trobo el Xavi Miquel, la Rosa i l’Eva…ostres quina alegria més gran!! Entro a la recta final agafat de la mà de l’Eva i exultant de felicitat per l’objectiu aconseguit, UTMB acabat en 30h16′12″ i 76º.
Per fi tants dies d’entrenament, tants quilòmetres fets, tanta planificació ha donat el fruït i ha sortit una cursa RODONA, m´he trobat molt bé en tot moment, més del que podria esperar a priori, sense patir cap “pàjara” ni problemes físics greus i molt sencer. A més un cop acabat, tret d’una sobre càrrega al turmell dret quasibé no tinc cruiximents, i jo que pensava que estaria 4 dies sense poder-me moure.
Moltíssimes gràcies a tothom que va aportar el seu granet de sorra d’una manera o altra, sobretot amb els seus coneixements, experiències i consells que he intentat seguir i que m’han ajudat a arribar al final, alguns que destaco podrien ser:
- En una cursa tant llarga és díficil regular-se correctament, depèn molt de l’experiència i sobretot de conèixer molt bé el cos i les sensacions que transmet, però és bàsic començar a poc a poc i anar de menys a més. Tenir forces cap al final ens farà guanyar posicions segur.
- Força mental: quan et fa mal tot, tirar de “coco”…no pensar en el dolor i acabar perquè si!
- Menjar continuament: aprofitar els avituallaments, tant en tema hidratació com sòlid i a més nutrir-se de barretes i/o gels continuament durant l’esforç de les pujades.
- Dividir la cursa en trams o objectius: són fites que anem aconseguint al llarg de la cursa i se’ns farà mé suportable i ens motivarà. Jo ho vaig dividir en Chamonix – Courmayer – La Fouly – Vallorcine – Chamonix.
**
També agraïr la col.laboració de U.E.Sabadell i de la tenda d’Esports Camarasa gràcies als quals vaig poder disposar del material utilitzat durant la cursa i que va funcionar estupendament.
